La presència humana a Mallorca és tardana. Durant anys, es va considerar que l´arribada de l´home s´havia produït entorn de l´any 4.000 abans de Crist, però a hores d´ara aquesta datació no s´accepta, perquè es fonamentava en anàlisis errònies i els prehistoriadors actuals la rebaixen considerablement, tot i que discrepen a l´hora de definir-la. En qualsevol cas sembla que l´illa romangé deshabitada fins devers l´any 2.000 a. C.

Tampoc no es pot parlar amb certesa sobre l´origen dels primers pobladors que, segons les diverses hipòtesis, podria ésser tant d´altres llocs del Mediterrari oriental com de la península ibèrica.

A partir d´aquest moment, es desenvolupa una cultura autòctona, amb aportacions progressives de nous grups de procedència forana, que gaudirà del seu apogeu durant l´anomenat període talaiòtic, que s´estén si fa no fa entre l´any 800 i el 123 a. C. La seva característica principal és la construcció de monuments ciclopis, amb grans pedres col·locades una damunt l´altra.

Aquesta etapa s´acaba amb la conquesta romana de l´any 123 a. C., que dóna lloc a un procés progressiu, més o menys intens, de romanització. Els romans bastiren les ciutats de Palma i Pol·lèntia, introduïren el llatí i arribaren a establir les Balears com una província de l´imperi. És durant aquest període quan comença la cristianització de les illes.

Amb la crisi de l´imperi romà sobrevingué la conquesta de les Balears per part dels vàndals, al segle V, que es mantingueren incorporades a l´efímer regne vàndal fins que, cap al primer terç del segle VI, els bizantins, en temps de l´emperador Justinià, acabaren amb aquest estat i incorporaren l´arxipèlag a l´imperi bizantí. D´aquesta etapa, els coneixements històrics que se´n tenen són molt migrats, fins al punt que no està clar si les illes encara estaven sota control bizantí quan es produí la conquesta musulmana de l´any 902.

Entre el 902 i el 1229 les Balears, aleshores anomenades les «Illes Orientals d´al-Àndalus», feren part del món islàmic i la seva trajectòria segueix a grans trets les vicissituds de l´estat cordovès. Primer, s´integraren al califat de Còrdova (902-1015). En esfondrar-se aquest, després d´un breu període d´independència amb Muqatil, passaren a formar part de la taifa de Dènia (1015-1076), amb els emirs Muyahid i Alí. Quan la part continental d´aquesta taifa fou ocupada per la de Saragossa, les illes tornaren a ser una taifa independent, amb al-Murtadà (1076-1093) i Mubashir (1093-1115). Entre 1114-1115, Mallorca fou saquejada a causa d´una ràtzia pisanocatalana. El 1115 s´hi establiren els almoràvits que, en ésser desplaçats d´al-Àndalus pels almohades, esdevingueren un govern independent amb el clan dels Banu Ganiyya. Finalment, el 1203 els almohades ocuparen l´illa.

L´any 1229 es produí un canvi dràstic en la història illenca. Mallorca fou conquerida per les tropes de Jaume I i convertida en un regne cristià, integrat dins la Corona d´Aragó. La població indígena, d´origen remot —amb puntuals aportacions d´immigrants— i islamitzada durant el període anterior, fou substituïda per una nova població, d´origen majoritàriament català, que s´integrà en tots els àmbits (polític, econòmic, cultural, lingüístic, etc.) dins el món català.

A la seva mort, Jaume I convertí el regne mallorquí, juntament amb els comtats nord-catalans (actualment sota l´administració francesa) i la ciutat de Montpeller, en una corona independent de la catalanoaragonesa, que tengué tres reis propis: Jaume II (1276-1311), Sanxo (1311-1324) i Jaume III (1324-1343/49). L´any 1343, el monarca catalanoaragonès Pere el Cerimoniós inicià l´ocupació de la corona mallorquina, que s´extingí definitivament amb la mort de Jaume III a Llucmajor (Mallorca), el 1349, intentant recuperar el regne.

A partir d´ací, les illes romangueren de bell nou dins la Corona d´Aragó. Cal destacar-ne la puixança econòmica, basada en el sector mercantil durant els segles XIII-XIV, que es va veure estroncada a causa de les guerres i les crisis de la segona meitat del XIV i del segle XV. Una de les conseqüències més directes en foren les revoltes socials, de gran abast, com l´atac al «call» jueu de 1391 —que suposà l´inici del declivi de la poderosa comunitat jueva de l´illa, eliminada definitivament el 1435—, la revolta dels pagesos forans contra l´oligarquia ciutadana dominant, de 1450-1452, i la Germania, de 1521-1523, un autèntic procés de lluita de classes, amb la qual conclou l´Edat Mitjana mallorquina.